Pepefuee - ?

Mirava el cèl ennuvolat. Semblava que anés a ploure i el silenci era sepulcral. No savia qui era jo. Què hi feia allí? On estava? Era el cèl? L'infern? És més, estava mort? O viu? El cap m'anava a explotar amb tantes preguntes acumulades. L'únic que sentía era el repetit ritme d'uns tambors. El demés, era silenci. Els núvols creaven una pantalla de llum molt forta, que em cegava els ulls. Vaig tancar-los, mentre em quèia una llàgrima, rossant la galta dreta i col·lapsant, finalment, amb el fred terra. Un moment. Estava plorant? Per què plorava? Hi havia un enterro? No, no era un enterro. No tenia ni la més remota idea de on era ni què hi feia en aquell loc. Total, pel que serveixo... Solament sóc un pobre home de trenta anys que... Espera..., sí! Ja sabía més ho menys qui era! Les idees anaven venint a poc a poc. Sol m'havia marejat per la forta i cegadora llum del sol.

Vaig baixar la vista. Centenars de persones rodejaven el meu ser. Què hi feien allí? O també, què hi feiem allí? Notava alguna cosa a les nines i als canells. M'hi vaig fixar nerviós per la situació. Estava completament en blanc i la ment la tenia bloquejada. Qué? Manilles? Estava lligat? M'haurà agafat la policía per haver fet alguna acció en contra de la llei? No ho crec, pero en aquell moment, totes les opcions eren possibles. Més persones, tant per davant com per darrere, també anaven com jo i feiem una fila. Em vaig adonar que portava una bata blanca i bruta, que em cobria el tors i m'arribava als genolls. Feia fred, i anava descals. Tots tremolàvem. Un crit va trencar l'inmens silenci. Era un dels de la meva fila amb bata i cadenes. Era el penúltim de tot el grup. Un home, amb pinta de metge o científic, va anar cap a ell amb una xeringa. El pobre home sufría un atac espantós. Intentava desfer-se de les cadenes que li prohibien la movilitat. Al final, el científic va clavar-li la xeringa al coll. El boig va caure inconscient al terra. Després, el silenci. Tothom del seu voltant observava el cos. Va ser una escena terrorífica. Tenía por, molta por, sobretot perquè ja recordava perfectament on estava.

Jo era el segon de la fila. Al meu costat hi havia una nena d'uns cinc anys. Era molt bonica, és més, em recordava a algú molt proper, però no sé a qui. Pot ser que fós una filla? No... Que jo recordi no tinc filles... O sí? Ah! No ho resistía! Prou de preguntes! Quin cap més boig que...! Espera..., he dit boig? Ja no sé ni el que dic! Sí... Sí que havia dit boig... Però per què m'ha cridat l'atenció aquesta paraula? No ho sé. Volia que algú em digués alguna cosa, necesitava ajuda:

-Escolta noieta, saps on estem?

La noia em va mirar i es va espantar. Una dona que estava al seu costat, (semblava la seva mare) va cridar a algú, però no recordo a qui... El mateix home que semblava un científic, va venir cap a mi, amb una altra xeringa. No! No volia quedar inconscient com l'home d'avans!

-No! Sol li he preguntat que on estavem!

-Calla! Ara no sentirás res...

L'home va aixecar la xeringa, amb la fi de clavar-me-la al coll. Un segon avans, vaig fixar-me en la cara de la petita, que em mirava encara amb més por. Li quèia una llàgrima, com a mi; no volia que plorés. Solament podia actuar en defènsa pròpia i les meves mans van agafar una força sobrenatural. En fi, que vaig mirar al científic i li vaig donar un cop a la cara. Va ser tant fort el cop, que va caure al terra. Estaba al·lucinat, però no em podia quedar allí parat, doncs l'home començava a aixecar-se i jo tenia que reaccionar. Un noi, més o menys de la meva edat que anava igual que jo i estava davant meu, es va girar i em va desencadenar amb una clau que va escupir per la boca:

-Córre- em va dir. Sense dubtar-ho, vaig fer-li cas.

El panorama estava massa ple de gent per poder escapar d'una forma fàcil. Intentava apartar a tothom del meu camí, i més o menys aconseguia fer-me pas. Al final, vaig arribar a un lloc on hi havia una mica més d'espai, a la carretera, on homes encaputxats portaven banderes, tambors..., i un grup d'ells, transportaven una plataforma amb una figura humana. Qui era aquell que m'havia desfet de les manilles? Un company i no el recordava? No... No el coneixia de res.

-Surt d'aquí!- va cridar-me un home encaputxat que portava una bandera. Estava en blanc. A poc a poc s'anaven apropant cap a mi i no savia què fer.

-Segueix corrents! A la dreta! Segueix el camí dels encaputxats!

-Calla!

Un crit agonizant em va horroritzar, doncs el que m'havia desencadenat m'havia ajudat una altra vegada, i m'havia donat la sortida cap a la llibertat. I ara savia que la xeringa li havien clavat ell i altres científics començaven a perseguir-me. Els meus peus descalços van moure's ràpid i esquivava a tots els encaputxats. No savia cap a on anava, solament seguia la seva direcció. En mig del camí, un científic es va ficar davant meu. Era el mateix que em volia clavar la xeringa, i aquest cop, sí que la va clavar, i vaig caure al terra desplomat.

Encara podia escoltar l'exterior, i el que vaig escoltar va sortir de la boca del mal parit que em va deixar pel terra i ara em portava en una llitera: “Jo ja ho deia que agafar a tota aquesta colla de bojos del Pere Mata i portar-los a veure el pas de Setmana Santa a Tarragona no seria bona idea... Fins i tot, quasi se'ns escapa el més perillós: l'Eustaqui. Aquest m'enrecordo que es piròman, i els bombers han tingut que fer més d'una intervenció per arreglar els desperfectes que ell causava... Ai... Això de treballar de metge en un manicomi, és difícil, pero no vegis el que es guanya!”. Un altre home, que estava al seu costat, li va preguntar: “Però..., què tenen aquestes xeringues?”. Li contestà: “Ah, no res..., un tranquilitzant, però a vegades tenen efectes secundaris com... Eh! Eustaqui! Com t'has despertat? Ah, no! No m'agafis del coll que m'afuegaah...!”

Continuará...

Dedicat al meu amic Adrià (Blacknordok)